Aprenem de Montse

Imatge de la Mare de Déu de Montserrat que tenia la família Grases a casa seva. Ara és a la Cripta de Montse Grases .

A l’Oratori de Santa Maria tenim la Benedicció que en un racó una mica amagat, hi ha la cripta de Montse Grases, una jove nascuda a Barcelona el 1941 i que als 16 anys va sentir que Déu l’anomenava un lliurament total a l’Opus Dei.

Com ens recorda el cartell que anuncia la Missa que se celebrarà el proper 26 de maig per la seva ànima, quan es va assabentar a aquella mateixa edat que tenia un tumor incurable, davant d’una imatge de la Mare de Déu de Montserrat, que també es troba a la Cripta, va dir a la seva Mare del Cel: “el que tu vulguis”. Ja era tard. Se’n va anar al llit i als pocs minuts dormia profundament.

El Papa Francesc el 2016 va declarar que la Montse va viure totes les virtuts pròpies d’un cristià de manera heroica. L’anècdota que acabo de relatar em porta a fer una reflexió sobre la serenitat i l’alegria que la nostra venerable va viure de manera heroica. Davant d’una malaltia incurable sentiria un dolor profund, però va reaccionar amb serenitat.

D’una banda, la serenitat té a veure amb el caràcter: és una persona serena, diem. Però tornant a la nostra anècdota veiem que hi ha alguna cosa més, també perquè sabem que la Montse tenia un caràcter fort: l’arrel de la serenitat és saber-se a les mans amoroses del nostre Pare Déu. Montse havia tingut oportunitat de llegir i meditar aquest punt de Sant Josepmaria a Camí: Cal convèncer-se que Déu és al costat de nosaltres de continu. — Vivim com si el Senyor estigués allà lluny, on brillen les estrelles, i no considerem que també és sempre al nostre costat. I està com un Pare amorós —a cadascú de nosaltres ens vol més que totes les mares del món poden estimar els seus fills—, ajudant-nos, inspirant-nos, beneint… i perdonant. Quantes vegades hem fet desfer el nas dels nostres pares dient-los, després d’una malifeta: ja no ho faré més! —Potser aquell mateix dia vam tornar a caure de nou… —I el nostre pare, amb fingida duresa a la veu, la cara seriosa, ens reprèn…, alhora que s’entendreix el seu cor, coneixedor de la nostra feblesa, pensant : pobre noi, quins esforços fa per portar bé! Cal que ens amarem, que ens saturem que Pare i molt Pare nostre és el Senyor que és al costat nostre i al cel (C 267)

Res no escapa a la providència divina: allò que entenem i allò que no entenem. Davant d’una cosa incomprensible cal rebel·lar-se, passar-ho malament, enfonsar-se. Però un fill de Déu reacciona amb pau.

I les injustícies, la malaltia i el patiment? És sant Pau qui ens dóna una resposta: “Per als qui estimen Déu totes les coses són per bé”; un bé de vegades incomprensible, però que la Montse va saber intuir.

Però hi ha alguna cosa més: davant d’una notícia adversa dir “allò que vulguis, Mare meva”, requereix una bona dosi d’humilitat. En un món en què la raó humana sembla voler explicar-ho tot, una guerra, una malaltia, ens desconcerta i la pregunta del perquè queda sense resposta. Només qui reconeix amb humilitat que hi ha un ésser superior que és Senyor de la història, és capaç d’acceptar allò que sembla que no té sentit. Montse va dormir tranquil·la perquè era molt humil i aquella nit no va voler indagar en per què Déu permetia aquesta malaltia.

¡Com s’agraeix conviure amb una persona serena! Transmet pau, alegria, un surt reconfortat. Totes les persones que anaven a veure Montse s’ho passaven molt bé, com aquell dia de reis de 1957 en què va resultar que al Club Llar hi havia tot un decorat per celebrar la festa, fins i tot una butaca majestuosa per al rei. Però no hi havia rei. I a Montse, a la seva joventut, no li va importar disfressar-se, ocupar el tron i repartir els regals pertinents. Així era la Montse: si li demanaven que cantés, cantava i si havia de ballar, doncs ballava si era per entretenir els altres.

Els sants no són éssers d’un altre planeta, sinó persones de carn i ossos que posen tot el seu cor i lluita per assemblar-se a Crist. El seu caràcter plàcid, com explica una de les persones que la va conèixer va ser també una mica treballat: “la vaig veure evolucionar a poc a poc. Va deixar de ser impulsiva; va anar cedint aquella irreflexió juvenil, i aquells promptes de mal geni van anar desapareixent”.

Que la intercessió de la Montse ens ompli d’alegria i pau.

Javier Palos.

 

Categorías: Missatge del Rector