UNCIÓ DELS MALALTS. LA PORTA DE L’ESPERANÇA

Sí. Una malaltia greu, el patiment, en són una prova difícil. I més en perill de mort. Déu i l’Església us acompanyen en aquest moment tan especial.

Dóna pau. Confiança en la misericòrdia divina. Força davant les temptacions i el desànim i l’angoixa. Ajuda a santificar la malaltia i suportar les molèsties. Desapareixen les seqüeles del pecat. Perdona el pecat venial. Pot tornar la salut física i espiritual. O ser la millor preparació per anar al cel.

Quan ets sa. Com a avi o pare cristià explica als teus fills o néts, que quan emmalalteixes, vols que avisin amb temps el sacerdot de la parròquia o de l’hospital. Per combregar, confessar-te a casa o rebre la Unció. La teva voluntat de futur s’ha de respectar. La teva fe preval sobre la família, sigui creient o no.

El fidel, amb ús de raó, que comença a estar en perill per malaltia o vellesa. O davant d’una operació important. No un nen o qui mai no va tenir ús de raó, perquè és incapaç de pecats personals.

Cada cop que es donen les situacions anteriors. O en recuperar-se, quan es repeteix el risc.

Estar batejat. Voler rebre-la o no rebutjar-la. Estar en gràcia de Déu. Convé confessar-se.

Sí. I pot tenir la mateixa eficàcia. S’administra directament la Unció. S’aconsella absoldre abans condicionalment (si ets capaç). Si es dubta si viu, s’administra la Unció condicionalment, fins a dues hores després de la mort aparent. Tot creient hauria de rebre-la, practiqui o no. I la família respectar el seu desig, encara presumible.

Només el sacerdot (bisbe o prevere). Si no hi és, manifesta a Déu el teu desig de rebre la gràcia del sagrament i la indulgència plenària. També pots obtenir aquesta ajuda. Si arriba el sacerdot, demana-la. O un familiar, si hi estàs inconscient.

Molt breu, senzilla i emotiva. Confessió, Unció i Viàtic. Si hi ha un altre malalt, el sacerdot et confessa en veu baixa. Unció amb l’oli beneït, al front i les mans, pronunciant la fórmula. Benedicció apostòlica. I comunió o viàtic.

Sí. Primer el sacerdot confessa el malalt tot sol. Després la família resa amb el malalt, durant la cerimònia. És molt emotiu. El malalt agraeix aquesta companyia. Si algú vol combregar avisa abans el sacerdot i es confessa si ho necessita.

És molt fàcil. Digues-li al sacerdot que vols confessar-te. Ell us ajudarà. Digues què has fet malament -mandra, enveja, crítica, egoisme, orgull, no resar, etc.-, demana perdó, penedit, i Déu et perdona. Dóna molta pau interior. Per l’amor misericordiós de Déu.

En perill de mort, sigui imminent o no, el Papa autoritza tot sacerdot a perdonar qualsevol pecat i la pena pendent per ells.

Després de la Confessió i la Unció, el sacerdot dóna la Benedicció apostòlica: “Jo, per la facultat que em concedeix la Seu Apostòlica, et concedeixo la indulgència plenària i la tramesa de tots els pecats, en nom del Pare i del Fill , i de l’Esperit Sant. Amén”.

Si trenques un vidre amb una pilota, la culpa és teva, per desobeir, encara que només volies jugar. La teva mare et perdona, però el vidre continua trencat. La confessió perdona la culpa. La pena o penitència repara els danys del pecat. La indulgència plenària treu tota la pena.

Sí. I més si la malaltia és greu. Per gestionar el temps de vida. Acomiadar-se de familiars i amics, tancar assumptes pendents, preparar la seva ànima si ho veu convenient. El metge pot aconsellar sobre el moment i la manera. Sempre amb delicadesa i ànims. Ni anticipar-se gaire, perquè l’esperança dóna vida i ajuda a viure, ni endarrerir-lo en excés, perquè és la seva vida.

No. El metge i el sacerdot són els amics, l’ajuden. El sacerdot anima, consola, aconsella, dóna pau. El malalt agraeix paraules d’esperança sobre el cel i la misericòrdia de Déu. Deixar-lo només és molt poc humà.

El malalt, no la família, decideix si veu el capellà. Per parlar, confessar-se, combregar o rebre la Unció. La família li ha de preguntar, sense obligar-lo ni impedir-ho. És la fe, la decisió, no la de la família.

Ocultar-li la realitat és privar-lo de l’alegria del perdó, del retrobament, amb Déu o amb els altres. Ell és conscient del seu mal, ho sent. El silenci l’interpreta com a manca d’amor o de confiança de la família.

No. Cada malalt fa allò que vol. És normal parlar amb el sacerdot, encara que no practiquis. No és por. El patiment o la idea del final et canvia. Actues de manera sorprenent, molt autèntica. Amb els fills, els amics o persones enemistades. És hora de la veritat, de l’amor, del perdó.

L’ateu, que la mort és el punt final, després no hi ha res. L’agnòstic, punts suspensius, dubte de si hi ha una altra vida o no. El creient, punt ia part, comença una altra vida, la definitiva. Com el nen que neix de l’úter matern.

El que ensenya Jesucrist. Ressuscitaràs. L’amor té la darrera paraula. En morir, Déu Pare et rep al Cel. Allí entens la importància del baptisme, de ser fill de Déu. Només et salva la fe en Jesucrist i les teves obres. La Divina misericòrdia. “ Jesús, confio en tu” . La vida eterna, que no té fi, comença immediatament després de la mort.

Déu perdona sempre i sana, si demanes perdó penedit. L’amor purifica el teu passat. L’infern és rebutjar la gràcia de la conversió, autoexcloure’s de la salvació de l’amor. Aprofita cada dia per fer el bé. La confessió neteja el pecat. I si no hi ha cap sacerdot, el mal d’amor, el penediment.

Sí. La mort és el pas del temps a l’eternitat. La separació de l’ànima del cos no és la fi de la teva existència. El jo no es dilueix, és immortal. Mira fotos del teu naixement, del col·legi, del teu casament, sempre ets tu. Al Cel trobes Déu i els éssers estimats.

Tots experimentem l´afany d´eternitat. I una rebel·lió davant de tantes injustícies. Intueixes que al final, Algú, Déu, farà justícia a les víctimes.

La vida, l´amor, l´amistat no són fruit de l´atzar, no és raonable. És més difícil no creure en Déu.

Recordar-la amb immens afecte. I pregar. Ofereix misses. Resa un respons. Guanya indulgències, destina-les al difunt. Les teves oracions avancen la seva entrada al Cel, si és al Purgatori.